El 24 de gener passat, la Sala Novena del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va notificar la Sentència que resolia una sèrie de qüestions prejudicials plantejades per la Secció 15a de l’Audiència Provincial de Barcelona (assumptes acumulats C-810/2021 a 813/2021), relatives totes a la prescripció de l’acció restitutòria associada a la declarativa de nul·litat de clàusules abusives.
En aquest context, i atès que es tractava d’una de les sentències més esperades en els darrers temps sobre aquesta matèria, el director de l’àrea d’Assessoria Jurídica de Tecnotramit, David Viladecans Jiménez, fa una anàlisi i valoració d’aquesta nova resolució del TJUE:
– “El cert és que aquesta ha estat una mica decebedora, atès que, dit sigui amb el màxim respecte, no ha resolt moltes de les qüestions que se li van plantejar i ha deixat moltes portes obertes”.
– “Hem d’animar els operadors jurídics perquè exigeixin al TJUE una mica més en les seves Sentències, que darrerament estan deixant moltes qüestions per resoldre i, les que es resolen, pateixen una manca de claredat incompatible amb la principal funció de les qüestions prejudicials: aclarir l’aplicació del Dret de la Unió Europea”.
– “La Sentència del TJUE ha deixat moltes qüestions obertes que necessàriament s’hauran de suplir amb el treball diari dels nostres tribunals, que a poc a poc han d’entendre que les Sentències del TJUE no són una mena de llibre revelat diví que ha guiar tota la seva actuació, sinó que són Sentències a tenir en compte però que també pateixen unes absències que, a més de ser criticables, requereixen una aplicació lliure pels jutges nacionals”.
– “Determinar si un coneixement s’ha produït o no és una qüestió de valoració probatòria. I faig aquestes afirmacions atès que el TJUE ha fet una declaració que pot xocar amb aquest principi en assenyalar que l’existència d’una consolidada jurisprudència no suposa el coneixement del consumidor. El coneixement es produeix al fur intern del consumidor, per la qual cosa la seva prova directa és impossible, i s’han d’acudir a proves indirectes que permetin inferir que el consumidor coneixia els seus drets”.
– “Novament el TJUE ha conclòs que una jurisprudència consolidada no és suficient per entendre acreditada l’existència de coneixement. Particularment crec que el TJUE s’ha excedit per excés i per defecte. Crec que la valoració probatòria ha de ser exclusiva dels tribunals nacionals, que ja tindran en compte tots els factors concurrents a casa cas. I si el tribunal considera que una situació no permet donar per acreditat un fet, potser hauria estat recomanable que hagués donat pautes de valoració de la prova per saber quan s’acredita el coneixement –o es donen pautes o no es donen-, màxim quant es li havia preguntat expressament per això”.